L'Escala de Responsabilitat

Alhora de realitzar l'alineació d'un d’equip de futbol son molts els aspectes que s’han de tenir en compte, Guardiola n’acostuma a tenir en compte la majoria. Penso que un dels claus és la responsabilitat que li toca assumir a cadascun dels futbolistes, més enllà de la virtut de jugador responsable que se’ls hi suposa.

Depenent de quin sigui el seu rol a l'equip, segons la seva edat; sobretot en quin dels escalons salarials es trobi... sobre ell recaurà una responsabilitat més o menys gran. L'escala salarial correspon en gran mesura amb l'escala de responsabilitat. En el Barça actual Messi es trobarà aviat en el primer lloc, Ibrahimovic i Henry en el segon, jugadors com Alvés, Puyol, Iniesta i Xavi en el tercer, Valdés, Keita o Touré en el quart, altres com Piqué o Bojan el cinquè i els nois del planter el 6è.

Penso que Guardiola té en compte aquest aspecte, el cas més clar és possiblement el d'Henry i Bojan on el primer per pes entre d'altres coses de responsabilitat sol ser titular enlloc del segon, tot i que no sembles el més adequat. Pels jugadors amb pes a l'equip aquest fet és important per tenir un lloc a l'equip titular però tenen la necessitat de demostrar que se’l mereixen. L'entrenador també es pot permetre ser menys exigent amb els del planter però no amb ells. És bo que existeixin els dos tipus de perfils, fet que potser li manca a l'Arsenal.

El problema és quan no funcionen determinats jugadors, l'escala de responsabilitat es decideix a cada partit i per compensar-ho altres com Pedro pugen fort i agafen la responsabilitat. L'escala de responsabilitat es decideix a cada partit i pot variar molt durant una temporada. Les alineacions de l'entrenador i l'escala salarial on es situarà el futbolista van en correspondència.

Barça de Somni

Ahir es va consumar el que ja coneixíem els aficionats del Barça, milions de persones van poder veure la superioritat blaugrana en tots els aspectes possibles en el partit més important de l’any. El Barça és corona com a nou rei d’Europa però amb la superioritat respecte els rivals exhibida i bon jo ofert (en una de les Champions més competitives de la història), aquesta victòria transcendent més enllà de la temporada 08/09. La plantilla al complet del Barça, que ha mostrat al llarg de la temporada uns registres i resultats impressionants ha aconseguit que aquests s’hagin repetit en l’important recte final sense fallar en els moments importants. Aquest ha estat el millor Barça de la història tenint en compte el triplet aconseguit (en cap altra temporada s’havia aconseguit), sobretot ha estat important la victòria europea que és la que porta a nivell europeu l’aconseguit al país local. En els propers mesos, en un torneig important pels deutes històrics blaugranes però no tant com la final de Champions, el Barça jugarà el títol del millor equip del planeta. Sembla que el dèficit històric s’ha reduït però continuen existint fites a assolir que obliguen al club a continuar, per exemple no s’ha aconseguit mai una intercontinental (ara mundialet de clubs) i existeix bastant diferència de copes d’Europa respecte altres clubs.

La nova mentalitat guanyadora blaugrana (l’ADN en els babies barcelonistes ja porta la victòria incorporada) pot ajudar molt en l’esperançador futur. El segon any sempre costa més, s’explica que continuar prioritzant l’equip davant dels interessos individuals és complicat. Aquest any ha estat interessant la mentalització de Pep i també el fet que en general tots han tingut els seus moments de glòria.

L’equip format per Guardiola ha aconseguit més de l’exigible, repetir el triplet és molt difícil però esperem que existeixi una continuïtat guanyant títols importants, si es pot cal seguir al mateix nivell. Almenys que existeix un trencament de cicle menys traumàtic que el dels campions del 2006. La Junta de Laporta va aconseguir assegurar el Barça com a un dels grans del futbol europeu i ara l’ha tornat a portar a la glòria tenint el numero 1 per davant dels potents de la lliga anglesa (però sobretot aconseguint el triomf de la filosofia centenària del club). El Barça s’ha d’exigir lluitar cada any amb els més grans i aconseguir títols europeus amb regularitat (la relació de tres victòries en 6 finals ja és bona)

El millor equip de la història

De la mateixa manera que es molt diferent definir quin és el millor jugador de futbol de la història també ho és determinar el millor equip. Per resoldre aquest dubte es poden buscar fets provats com els diferents clubs que han aconseguit un triplet en una temporada que són Celtic de Glasgow (1967), Ajax d’Amsterdam (1972), PSV Eindhoven (1988) i Manchester United FC (1999).

Hi ha alguns elements menys fàcils de determinar, més subjectius, per exemple un dels aspectes a tenir en compte és el nivell de treball en equip que existeix. És a dir, per ser un equip no n’hi ha prou en sortir amb la mateixa samarreta al camp, en col·laborar a mitges i que acabi decidint una individualitat, sinó que realment s’ha de treballar en conjunt. Les comparacions sempre son tremendament complicades ja que es basen en èpoques i contextos diferenciats, en tot cas l’exemple del Barça com a joc atractiu i espectacular en col·lectiu que permet la consecució de resultats ja és part de la història. Un dels elements claus i que a partir d’ara altres equips voldran seguir és l’èxit de la Masia blaugrana, té gran mèrit haver aconseguit aquesta temporada històrica amb una base molt gran de jugadors de la casa. Seguim alimentant la mentalitat guanyadora blaugrana.

Vivint la Història

Ser a Roma ahir suposava estar a prop del nostre somni, molt era el que es jugava el club i també el nostre ànim com a culers.

Les sensacions eren bones per la confiança màxima en l’equip i aquest fet se sentia als carrers romans durant tot el dia, la moral dels blaugranes era molt gran i no es veia una densitat molt alta d’aficionats anglesos. A la Fontana di Trevi s’alternaven els càntics de les dues aficions, però ja es notava quina era la més enèrgica. Les hores passaven a poc a poc i els culers aprofitaven qualsevol moment per corejar els himnes barcelonistes, es podia pensar que seria a l’Estadio Olímpico on els anglesos resurgirien però no va ser així.

Els jugadors del Barça havien arribat el dia abans a la ciutat sota una gran xafogor, seguint el mateix ritual d’arribar poques hores abans del partit, si es perdés almenys que no fos per haver canviat els hàbits. Una tesis de Guardiola és no deixar-se influenciar excessivament per idees externes i que si es perdia que no fos per abandonar els principis.

La resta d’aficionats culers (com els que s’havien quedat a casa) restaven impacients el duel final, deixant que passes el temps fos el que fos el que estiguessin fent, els nervis no es podien treure del cos. Com els hi passa als jugadors que es queden fora del camp, voldrien jugar però com que no poden intenten transmetre tota la seva força com a jugador numero 12.

Un cop al camp, l’afició del Barça va començar a fer la seva feina que era animar amb una diversitat de càntics ampli a l’equip perquè aquest se sentis com a casa. Per altra banda, els anglesos començaven càntics de tant en tant que eren anul•lats pels seguidors blaugranes. L’afició va estar en tot moment amb l’equip, sent una de les claus de la victòria.

La tensió era màxima esperant l’inici del partit, mites com Cruyff restaven en la seva posició esperant que comences a rodar la pilota. Abans d’aquest moment i després d’escoltar el soroll d’helicòpter que rodejava l’estadi es va poder gaudir d’una cerimònia que afegia emoció a la ja de per si èpica melodia del futbol europeu. La ciutat eterna era un lloc ideal degut a la seva història llegendària lligada a duels èpics per acollir un duel d’aquestes característiques.

Un cop va començar el partit, els dos equips van començar amb molt de respecte i gastant energia amb la pressió. Semblava que el que marques primer seria el que s’emportaria la final, no sabem què hagués passat si el ManUnt s’hagués avançat (grans remuntades del Barça aquest any) però per sort el primer en marcar va ser Eto’o.

A partir d’aquell minut 9 el Barça va començar a fer el seu futbol característic, amb la prudència normal per la perillositat dels anglesos. Degut al gol matiner, els aficionats de tot el món van poder gaudir del joc preciosita d’uns jugadors més relaxats i amb tots els sentits desperts, conscients de la oportunitat de fer història.

Ja en el segon temps Messi va fer el segon gol i tancava d’aquesta manera les il•lusions dels Reds. El sector culé va embogir davant d’uns anglesos muts i el joc blaugrana va començar a fluir al màxim per l’Olimpico. Finalitzat el partit els jugadors van compartir la copa amb els aficionats presents a l’estadi.

Sovint en el món del futbol es diu que l’important són els resultats i que l’estètica queda en un segon pla, segurament pels aficionats del club en qüestió és així però també s’han de tenir en compte els aficionats neutrals (pròxims als indecisos de qualsevol votació). Per aquests l’estètica pot ser el més important, així practicant l’estil de futbol de ‘Can Barça’ estan creixent els culers arreu del món i a part de la galàxia.

LLuitant pel títol dels pesos pesants

El duel entre els dos púgils es troba al 50% però sempre és més complicat per l'aspirant que tot i tenir més ganes i il·lusió es troba amb el rival que té l'ànim de campió. Per fer Història s'ha de passar per sobre de la mateixa història. El barça ha de segellar el seu mite guanyant la Champions i així fer el triplet, tancar la seva llegenda, dels cicles cada cop més petits continuaran existint però per sobre d'aquests es troben els equips campions pel record.

El dia del judici final...La final de les finals... Diables contra Déus... el Climax de la centenària història del futbol... dues immenses forces en confrontació... la flota de l'aliança blaugrana contra l'imperi semigalàctic... el més gran duel a nivell de clubs.

Un regal dels Déus poder seguir aquesta final en directe, veient el camp saltar xispes degut a les energies dels combatents, potser per la seguretat dels assistents s'ha celebrat a l'Estadi Olímpic amb la pista d'atletisme al mig. A gaudir!

Viatge a la meca: Sentir, veure i viure el Barça

El Barça és un dels Mediàtic Team Europeus, com un d’ell gaudeix de milions de fans a tot el món que s’incrementen en moments de cicle positiu com l’actual.

Hi ha diferents maneres de seguir el F.C. Barcelona, uns són els seguidors no lineals que poden mirar els resultats i la classificació (i algun partit ocasionalment) del Barça però sobretot senten el club pel concepte de futbol ofensiu atractiu de bon tracte de la pilota, lligat als magnífics jugadors que han passat pel club o a la rivalitat amb el Madrid.

Altres aficionats tenen un contacte més habitual, seguint l’equip a través de la televisió sigui quina sigui la seva posició terrenal amb la necessitat vital de visitar la Meca Barcelonista com a mínim un cop.

A nivell local (Estatal) existeixen diferents tipologies de seguiment: auditiva amb les energètics locutors, presencial al mateix camp, indirecte a tot lloc, audiovisual per T.V o Internet sigui a casa o al bar... una mateixa persona pot tenir un sol mitjà utilitzat o els pot alternar segons circumstàncies personals.

Penso que existeix més diferencia entre escoltar el Barça o veure’l que entre veure’l per la T:V o al camp (el tipus de sentit utilitzat és clau). Si la persona sent el Barça amb el cor la ràdio pot ser molt bona opció, sobretot quan el que importa és el resultat, l’explicació de les sensacions i de totes les informacions relacionades amb el joc.

Per l’espectador del joc futbolístic blaugrana és clau una visió amb imatge per apreciar la qualitat final del mateix. Molt recomanable és poder animar en directe, el públic hauria de tenir una participació molt més activa perquè suposes una experiència prou diferenciada (cadascú pot començar a canviar aquesta norma amb la seva actitud). L’afició amb més bon gust però ni molt menys la millor afició. Pel club també és imprescindible tenir els ingressos de les entrades, sembla que l’objectiu és anar reduint els socis amb seient i vendre entrada per partit.

L’únic punt negatiu que li poden veure aficionats llunyans al Barça pot ser que clubs de la seva regió no tenen igualtat d’oportunitats econòmiques respecte aquest. El Barça es redimeix amb UNICEF i les New Masies.

Els penals, una pena màxima en contra? La sort és treballa

El penal és el pitjor càstig que pot tenir un equip, en la majoria de casos suposa rebre un gol en contra. Per altra banda és una benedicció per l’equip beneficiat, una oportunitat clau per aconseguir uns punts valuosos o passar una eliminatòria.

Des de l’òptica Barça i tenint en compte l’Estat de l’Equip, els penals que tindran fins a final de temporada poden ser decisius en les competicions en què està actiu. A la lliga es xiulen els penals de manera bastant aleatòria i amb cert afavoriment pels equips grans mentre que a la Champions no sembla existir tal afavoriment i s’acostumen a xiular només els més clars.

Hauríem d’intentar maximitzar les possibilitats de marcar en els penals dels quals disposarem. Habitualment els dos xutadors son Eto’o i Messi. Normalment a l’afició li dona més seguretat Messi que Eto’o però degut a la lluita pel pitxitxi del camerunès i la lluita d’egos, guardiola no vol decidir-se per un de sol (d’aquesta manera també transmet confiança). Per norma es reparteixen els penals al 50%, és difícil discutir-li una decisió tècnica a Guardiola.

Personalment cap dels dos no em transmet massa seguretat, penso que el xut representatiu del camerunès és un xut ras i fort ajustat al pal que està pensat perquè tot i que el porter endevini el costat no l’aconsegueixi aturar. Per la seva banda el de Messi és un xut més lent i menys ajustat al pal però que crea grans dubtes al porter sobre a quin costat llançar-se, en algunes ocasions l’argentí pot realitzar l’execució sabent el costat pel qual ha optat el porter però generalment no és així i comporta més risc d’errar.

Pel perfil tècnic dels jugadors barcelonistes jugadors com Xavi i Iniesta podrien optar a ser llançadors, el més normal és que optessin per xuts col·locats amb l’interior que desgraciadament en masses ocasions poden ser caçades pel porter rival.

La meva proposta és que sigui Messi el primer llançador, sobretot en la Champions si és un moment definitiu. La seva qualitat tècnica i joventud li permet variar el seu estil de llançament perquè sigui més mortifera. Ronaldinho, quan era la referència del Barça va optar per un tipus de tir amb la dreta creuat i enroscat a mitja altura amb prou velocitat que era bastant letal. En comparació amb els dos jugadors comentats s’aproximaria al xut d’Eto’o però més plàstic de més qualitat, sobretot amb l’avantatge de tocar de manera més seca acaba d’enroscar si el porter volia anticipar-se a l’acció (anant a l’esquerre del porter en conseqüència). Els penals xutats per Giovanni a l’esquadre eren realment mortals, tot i que per Terry no va ser una bona opció.

Considero que amb el xut a l’estil Ronaldinho existeix un major percentatge d’encert però fins i tot si amb el temps es demostra que el de Messi aconsegueix majors registres no està tan clar que sigui el més desitjable ja que els seus punts febles acaben sortint contra grans porters (normalment en grans equips i coincidint amb partits claus).

El Barça pot resultat victoriós sense corregir aquest fet però seria desitjable valorar-ho. El penal es pot convertir en una pena màxima en contra ja que si es desaprofita és complicat poder tornar a gaudir d’una oportunitat semblant i la moral sen veu reflectida.

Aquest any si que sí

El camp nou és l’estadi de referència alhora de realitzar performance col·lectius com son els mosaics. es el camp de futbol delit amb més capacitat i te uns colors de referència per un espectacle de color, aquests fets converteixen en molt desitjable l’organització d’aquestes performance per part dels diaris esportius. Per major espectacle, en els últims anys acostuma a participar tot l’estadi en les mateixes.

El dimecres de Champions contra el Bayern no es va optar per les estadístiques lamines de colors que mostren un dibuix o forma sinó per les banderetes mogudes al vent (blaves, vermelles i amb la bandera catalana) just quan la tarda desapareixia i començava una nit màgica. Amb la bandera onejant a la ma i després d’escoltar l’estrena del Boig per tu, l’himne del barca i el de la Champions tenia clar que amb l’ambient que els arribava als jugadors faríem una repassada al Bayern.

Queda un mes i mig de desplegament d’energia per part de l equip de Guardiola, han d’intentar mantenir el nivell exhibit al llarg de la temporada en els moments claus, on desgraciadament també intervindrà la sort i l’encert dels crack s rivals. En tot cas no sembla que tinguin la intenció de reduir la marxa sinó d’arribar a la 6a que potser cap altra equip té.

Després de tants anys dient ‘Aquest any si’, aquest any si que si . Per fi un equip del barca que esta a l’alçada dels adjectius que escriu la seva premsa esportiva sobre ell. A aquestes altures de temporada pren cos el concepte ‘triplet’ en referència als títols als quals aspira i ha quedat enrere el concepte trident justament quan tindria mes sentit amb Messi, Eto’o i Henry.

L’altra concepte desgastat era treball clàssic en anteriors temporades poc afortunades, actualment està més present que mai renombrat com a esforç. Aquest realment existeix i es pot veure en el físic dels jugadors que permet pressionar alhora que mantenir el joc preciosista. El barca del 200 6 també complia amb aquests requisits, han hagut de passar dos anys per tornar a exhibir el mateix nivell. A part d’altres factors com la sort, la mentalitat o les lesions... seria interessant saber si 'es possible que els jugadors segueixin amb exigència any a any.

Aquest estiu no hi ha ni Europeu ni Mundial, aquest fet pot ajudar a continuar amb el cicle barcelonista.

Super Slow Motion

A la lliga anglesa ja es poden gaudir retransmissions amb un desenvolupament tècnic i de realització pròximes a les dels grans clubs de primera divisió espanyola. Tot i això, les retransmissions del barça al Camp Nou (com a mínim les que mostra LaSexta Mediapro) sempre semblen estar un pas endavant de les seves competidores. El bon gust i bon criteri provoca que es descartin opcions com la càmera zenital i que s’opti per imatges fantàstiques gràcies a una càmera que capta centenars de fotogrames per segon (Super Slow Motion). Les imatges captades per aquest tipus de càmera es mostren un pel fosques pel poc temps d’exposició a la llum però son igualment espectaculars i precioses, ideals per un partit com el que va realitzar ahir el Barça contra el Malaga (6-1). Vam poder sentir-nos molt pròxims a les emocions dels principals protagonistes del partit, sobretot en els moments previs al gol. El captat permet veure els micromoviments tan facials com tècnics de cadascun dels jugadors, espectaculars els dos tocs de Messi en el seu gol i un microsomriure que ens indica que el seu verdader objectiu aquest any son els títols. El Barça juga a un ritme tal que determinats moviments realitzats mecànicament semblen propis de documentals de National Geographic.

A l’ombra

El Barça en els últims anys ens te acostumats a grans plantilles, potser per això destaquen més aquells jugadors que no són excel·lents. Jugadors que tenen també un paper clau en la plantilla com Oleguer, Gudjohnsen, Pinto, Hleb... que son tan necessaris (o quasi) com els cracks. Gabri, Maxi López, Cáceres, Jorquera... són jugadors de segon nivell que en ocasions desperten l’ira dels aficionats per no oferir el rendiment desitjat (normalment no han sigut decisius en prous ocasions, en general tenen un balanç negatiu) i degut al nivell d’exigència que hi ha al voltant del Barça.

La junta de Laporta intenta tenir tots els aspectes controlats, intenten realitzar els fitxatges més adequats i de més qualitat tenint en compte les limitacions econòmiques d’un Barça amb dèficit controlat; aprofitant ser el club amb major pressupost del món, segons contabilitzacions equitatives.

Des de la secretaria tècnica s’intenta anar millorant la plantilla any a any substituint determinats jugadors per altres de més qualitat (Oleguer per Alves per exemple).

Tot, tenint en compte el mercat futbolístic, els interessos del club i els del jugador sortint. S’entén la importància de l’actitud i de la capacitat d’acceptar la suplència per part dels jugadors, ampliació de contracte de Silvinho o continuïtat de Gudjohnsen per exemple.Les opinions en calent després d’una mala actuació no ens ajudaran a arribar a la final de Roma o a assegurar el Triomf a la lliga. La valoració anual acabarà sent decisiva però ara per ara tots els jugadors han d’estar física i mentalment preparats.

L’exigència al Barça (necessària per estar on està) provoca les critiques al porter més solvent del Barça en les últimes dècades, Victor Valdés. Valdés té una mentalitat prou forta per estar a la porteria de Can Barça, és ideal pel tipus de joc amb línies avançades (no admet comparació amb porters d’equip petit), és un dels millors porters del món i el seu balanç és enormement positiu.

Dos jugadors qüestionats, Valdes amb les seves parades a Henry i Belleti amb le gol decisiu ens van portar la segona copa d’Europa al Museu Joan Gamper. Tots els jugadors de la plantilla lluitaran per la tercera Champions, la lliga i la copa. El pròxim any es podrà pujar el nivell de la plantilla per mantenir-se al nivell de les exigències, i per anar bé amb algun jugador nou amb fam de títols.

El Mesías vs El Crack de Madeira

El es el anunciado y esperado como el Mesías, ungido con el Espíritu Santo como hombre de carne eterno manifestado al “Fin de los Tiempos” en la historia futura (≈Efes.1: 10)

Avui surten a la llum els resultats del FIFPro en el qual Cristiano Ronaldo serà escollit el primer del món, darrere hi serà Messi i esperem que tercer Xavi. El resultat és lògic tenint en compte que fa uns mesos que es van tancar les votacions, el que conta és el realitzat l’any passat i en aquest cas Cristiano (amb títols inclosos) es just vencedor. Sense cap dubte esperem a Messi amb la pilota d’or i el FIFPro la pròxima campanya, sobretot pel que estan fent ell i el barça aquest any.

L’evolució dels cracks sembla que va per cicles, Cristiano Ronaldo recordava el passat any el millor Ronaldinho de la primera i segona temporada d’aquest Barça. El Cristiano actual continua mostrant la seva gran qualitat, sobretot en les assistències (com Ronaldinho) però s’ha envoltat d’un gran equip que compensa la seva falta de profunditat (també com Ronaldinho a les seves últimes temporades). Els títols no haurien de ser definitius si el Manchester torna a guanyar la Champions a Roma ja que el més just seria el títol pel millor del món la pròxima temprada (ell és amb diferència el més desequilibrant), els entrenadors de la Champions ja van pronosticar a Messi com el crack de la competició però a un equip anglès com a campió (els quatre anglesos i els quatre de l’estat espanyol es troben a vuitens de champions).

La lluita individual també es part de la lluita entre les dues grans lligues: La lliga de les Estrelles i la Premier League. Com en anteriors anys es troben molt igualades respecte a cracks, la Premier guanya en espectacle i imatge als camps mentre que la lliga Espanyola mostra una major igualtat entre equips i elements diferenciats com la qualitat dels porters (a part dels del Big Four anglesos). A la lliga anglesa han recuperat terreny en les retransmissions audiovisuals, que ara son més riques a l’estil de l’Espanyola.

En tercer terme queda la lliga italiana amb tres representants en els vuitens de final, el Milan va fallar a la passada temporada i ara ha de disfrutar de Kaka, Ronaldinho, Pato, Beckham... a la lliga i la Uefa.

A l’Estat Espanyol ara podem veure molts partits en obert de les diferents lligues, en properes temporades serà directament gratuït però les podrem disfrutar pagant pocs euros per partit dins els sistemes de televisió digital. El pagament per veure econòmic ens portarà a l’extensió en la societat dels telespectadors de futbol de pagament (possible menys afluència al camp i menys visió per Internet) i esperem que a un augment dels aficionats al futbol; parcial o totalment seguidors d’un dels 5 o 6 equips universals amb els seus cracks de referència.

Vuitens de Champions: Anada el 24-25 de Febrer i Tornada el 10-11 de Març

Athlètic de Madrid - Porto
Lyon - F.C. Barcelona
Arsenal - Roma
Inter de Milan - Man.United
Real Madrid-Liverpool
Chelsea - Juventus
Villarreal - Panathinaikos
Sporting - Bayern

El nou Laporta

El nostre president va declarar que no li agraden les parodies que fan d’ell. Molts personatges com el mateix Aznar queden influenciats per les imitacions que realitzen d’ells, normalment tendeixen a la imitació. Laporta sembla experimentar el cas contrari, enlloc de centrar esforços en reafirmar la caricatura que s’ha fet d’ell sembla que vol dedicar-los a contradir-la. Durant l’entrevista al Canal Plus, tot i que Joan Laporta estava visiblement eufòric per la Victoria in extremis del Barça, intentava mostrar humilitat en el llenguatge verbal a part de la prudencia present en el discurs. Quan aquest canvi de caire es manifesti al Polònia es veurà si Laporta s’hi veu afectat novament.

Per sobre de la mitjana anglesa

Leo Messi va triomfar on ho havien fet Romario i Ronaldinho (l’antic Sadar)

A hores d’ara l’equip ja ha igualat el millor inici en la lliga a la primera volta, quedant una jornada per poder superar l’anterior rècord. Sota la boira del Reino de Navarra els nostres jugadors han demostrat que tenen el caràcter i la mentalitat per anar més enllà de la mitjana anglesa.

Els resultats queden plasmats de manera matemàtica però són resultat del treball de Pep Guardiola que ha proporcionat la mentalitat guanyadora a jugadors que no es conformen amb res que no sigui la victòria. La remuntada victoriosa aconseguida gràcies a l’esperit i el talent dels jugadors permet demostrar-ho.

La mitjana anglesa es refereix a aconseguir les victòries locals i empats en les visites. Per visualitzar-ho matemàticament es refereix a aconseguir una mitjana de dos punts per partit al final de la lliga, es pot veure la mitjana del 2 en els últims campions de lliga; Real Madrid el 2008 (2,2), El Real Madrid el 2007 (2), El F.C.Barcelona el 2006 (2,15), El F.C.Barcelona el 2005 (2,2) o el Valencia el 2004 (2). D’aquesta manera podem visualitzar la proesa del Barça actual amb uns parcials 2’6 punts de mitjana per partit, amb un coixí notable de punts per si ve una mini crisi i els 1’95 del Madrid i Sevilla que s’acosten a la mítica mitjana (Que no estamnos tan mal hombre!).

Com diu Camacho, aquest equip del Barça "són figuras que trabajan cómo obreros". L’any passat teníem les mateixes figures però sigui per la mentalitat, les lesions, el cansament… no va funcionar al nivell exigible, com si que ho havien fet en l’inici del cicle de Rijkaard . Com que fer el que estan fent suposa una exigència i entrega totals i no depèn només d’ell, Guardiola sap que es pot trobar amb el mateix cas d’aquí a un temps (tan de bo es trobi com Richard a les últimes temporades ja que suposarà que ha aconseguit títols importants. El Barça ha de viure un nou cicle triomfant amb almenys una Champions per capitalitzar la ‘flor al cul’ i psicologia de Guardiola (controlant el controlable i oblidant l’incontrolable), l’etapa d’Or dels joves sortits del mini (Valdés, Xavi, Puyol…) i l’explosió mundial de Messi abans dels títols individuals i el mundial (Tot i que és molt difícil que el guanyi).

Imatges que ens han marcat: Els 'Colchoneros' també aplaudeixen

Els aficionats de l'Atlético van fer com els del Madrid fa tres anys, van aplaudir al gran Messi. De totes maneres ho van fer quan el va canviar Pep, no en el mateix moment del gol.

Més enllà del partit Atlético-Barça de copa: Passant de Cerezo

'Dios' és el nou amic de l'administració Laporta. De Cerezo, ni cas.

Lluita a la web (2)

El Manchester està es troba en una altra Galàxia, amb alguns visitants menys que l'any passat. El Barça (línia blava) i el Madrid (línia vermella) mantenen una pugna molt renyida on de moment el resultat és invers al de la classificació de lliga.

Inici de cicle

Es veu a venir un nou cicle protagonitzat pel canvi anímic que ha aportat Pep Guardiola. Si aquest tira endavant es podrà treure rendiment a una de les millors plantilles que s’han format a la història del club. Així doncs, sembla que la direcció del club ha pres la decisió correcte contractant un tècnic novell (amb grans mestres) que ha pogut aportar la mentalitat que l’equip necessitava.

Esperant un nou cicle

La crisi esportiva del Barça provoca que es neutralitzin molts dels esforços que ha realitzat el club en els últims anys, havent de desmuntar per exemple una de les millors plantilles de la història del club, sense que s’hagin satisfet les expectatives creades.

Crèiem que podia ser l’inici del cicle més fructífer pel barça però no ha estat així. Per contra, aspectes positius com el fet de situar el barça a primera línia mediàtica mundial (àmpliament tractats en anteriors posts) no es tenen perquè oblidar. Al enfonsar-se les espectatives, també ho fa el passat i tot el treball realitzat ja que aquests prenien sentit en funció del futur passat.

Descobrir-se sense demà convida a llençar al buit el passat, degut a que la història refuta brutalment el que un ha sigut i el que seria, és a dir, tot el que un és. Si es trenca el fil que uneix l’ahir amb el demà, s’ha trencat el present. Res estimula més que aquesta ruptura a trencar amb l’actual cicle. N’estarem esperant un altra dins el nostre estat de ciclotímia, passem de la depressió a l’eufòria en breu espai de temps i sense causa real. Un verdader cicle gloriós seria important per abonar la generació guanyadora futura.

Lluita a la web

El Barça (fcbarcelona.com) remunta amb el Fitxatxe d'Henry l'increment de visites del Madrid (realmadrid.com) després de la victòria a la lliga

Per una generació guanyadora

Per fi, el Barça ja és campió d’Europa. Era una final i podia passar de tot però res passa perquè si. L’evolució del partit va ajudar a que tots els aficionats del Barça poguessin valorar amb la seva justa mesura el valor del que es va aconseguir finalment, engrandint la Champions i el futbol en general.

Els dos equips van jugar a un alt nivell tenint en compte les possibilitats de cadascun i que es tractava d’una final. Es va posar en evidència la problemàtica dels arbitratges en el futbol que poden arribar a tenir massa protagonisme i encara que d’una manera involuntària poder de canvi en el desenllaç final. També es van posar en evidència les debilitats del Barça que es converteix en les jugades de pilota aèria en un equip vulnerable com qualsevol altra de segona línia europea. Així com les potencialitats del rival que van aprofitar al màxim, només faltant-li a Henry guanyar el duel amb el consagrat Valdés.

De totes maneres, el resultat final és fruït d’un equip fort mentalment, que desgasta el rival i que crea uns espais que qualsevol jugador de l’equip pot aprofitar en missions ofensives. La sort és un punt a tenir en compte però que en el cas del Barça va acompanyat d’un treball sòlid. Van poder veure per exemple que els dos gols van ser facilitats per un Almunia que no va saber cobrir el primer pal però el fet que hagués de jugar aquest era perquè Lehmann havia estat justament explicat. És a la segona part amb l’ajuda del públic que els blaugranes acaben de matar el rival.

La trajectòria a la Champions aquest any ens demostra la dificultat de guanyar la màxima competició europea. Pels pròxims anys serà important que els jugadors no s’ho creguin i existeixi un grup unit com el que hi havia. I si poden reforçar la defensa per evitar problemes defensius i la davantera amb jugadors determinants com Henry, ajudarà a que aviat podem tornar a disputar una final europea. Mentrestant, disfrutem de la cercavila per Barcelona amb Helicòpter, golondrina i trailer de 18 metres.

Desitjo que amb l’ajuda d’equips com l’actual transformin la desgràcia històrica blaugrana en un sentiment victoriós i de seguretat.

A rematar la feina

Passi el que passi demà a Paris, els aficionats barcelonistes podran estar orgullosos del seu equip. Ho podran estar tan pel que han demostrat al llarg de la temporada com pel joc que mostraran a la final. El destí està marcat i segur que contempla la victòria del Barça Campió que esperem que s'acabi convertint en el segon Dream Team.

Els finalistes de la Champions es donen un homenatge

La final de Paris es presenta emocionant per l'estat de gràcia dels dos equips. A més, coincideixen en què avui s'han donat un homenatge. El Barça amb la cercavila de bicampions i a l'arsenal per l'acomiadament de Highbury amb bitllet per la pròxima Champions incloïda. Difícilment el fet d'estar ja classificats per la pròxima temporada en la màxima competició europea els resti motivació de cara a la final.

Campions!!!

Quasi la tenim aquí!

Aquesta lliga ja està guanyada i els jugadors del Barça no li dedicaran majors esforços com van demostrar ahir després de la bonica volea de Ronaldinho. Ara només s'ha d'aprofitar que tenim tota la plantilla recuperada per a fixar-se únicament amb la final de la Champions. Només resta intentar que Valdés sigui un altra cop Zamora i Eto'o aconsegueixi per fi el pitxixi. Pel que fa a Valdés és complicat perquè té una mitjana de 0'88 gols, per darrere de pinto (0'78) i Cañizares (0'75). Eto'o es troba amb avantatge davant Villa però cal que marqui alguns gols més per assegurar-se l'avantatge.

La reflexió és que aquest any Eto'o sembla trobar-se amb un final de lliga semblant al de la passada en el qual tots els jugadors intenten ajudar-lo a que marqui però ell no es troba prou serè mentalment per a executar correctament. Un exemple va ser el penal que el va voler llençar molt bé, fixant-se amb el porter, però que va acabar errant degut a que aquest no es va llençar fins a l'últim moment i Eto'o no va saber canviar el seu tir. Esperem que realment no li estigui afectat el que va passar a la Copa d'Àfrica i la pressió dels periodistes en el tema Henry. Eto'o a vegades sembla que no acabi d'encaixar en aquest equip ja que com Ronaldinho necessita tenir protagonisme i fer el seu joc més enllà de la clàssica circulació de la pilota però ell acaba tenint més problemes que el brasileny, ja que aquest en el seu joc personal pot acabar tendint massa a les passades que és entès com a no molt negatiu mentre que el camerunès és un killer que té un joc que tendeix més a jugades individuals i per tant és més difícil que l'afició ho entengui. Segurament per això alguna vegada Eto'o ha dit la frase als periodistes "Vosaltres no sabeu de futbol. Jo i Rijkaard, sí". La qüestió és que s'està veient la gran pressió que pot tenir una persona que s'està jugant fer història com a individu quan sap que té qualitats per aconseguir-ho i pot tenir el problema que en propers anys arribin davanters com Henry que li treguin protagonisme. De totes maneres ell ha manifestat que amb jugadors com Henry incrementaria els seus registres golejadors. Aquest fet particular ens pot fer entendre des d'una perspectiva col·lectiva, l'important que és que el Barça aconsegueixi aquest any la Champions per no patir l'any que ve una possible ansietat per aconseguir el màxim trofeu europeu de clubs.

Seguint el pla

El jugador brasileny es va proposar l'any passat mentre mirava la final entre el Milan i el Liverpool per la televisió, estar a la pròxima final de la Champions de Paris. Aquest jugador que aconsegueix tot el que es proposa, també acabarà fent realitat aquest somni juntament amb els seus companys. Som-hi Barça!!!

Creixent a San Siro

Quan és Gattusso el que fa les xilenes és que alguna cosa no acaba de funcionar

La nova Era

Rijkaard: “El Milan té l'experiència al seu favor. Aquesta és la seva força i s'ha de veure com aguantarem allà. El Milan és un equip preparat per esperar el moment per definir. Tenen una gran qualitat i ara ha arribat el moment per confirmar-nos davant d'ells. Sempre hi ha un moment en el que tens que jugar davant d'un rival amb més experiència i que ha viscut moments més feliços que tu. Aquest és el moment de canvi de guàrdia i si els eliminem farem que la gent comenci a dir en un futur que som nosaltres els que tenim l'experiència perquè hem jugat varies semifinals".

L'entrenador blaugrana fa evident el canvi de cicle que es començaria a produir en el cas que el Barça aconsegueixi la victòria contra el Milan. L'equip es troba en un moment clau en el qual s'ha d'enfrontar a un equip com el Milan que a curt termini necessita més la victòria que el club blaugrana ja que aquest any no ha pogut aconseguir l'scudetto però que vist des d'una visió més amplia no té tantes urgències històriqus com els blaugranes. El moment també és l'idoni perquè els entrenadors agafin protagonisme davant la cita i per això tan Frank Rijkaard com Carlo Ancelotti han desvetllat els seus pensaments a la premsa del país del rival.

Rijkaard va explicar a 'La Gazzetta' que la prudència que agafava el Barça davant d'equips importants era degut al que havia après de Capello. Deia que tant ell com Sacchi havien sigut els seus mestres, ho havien guanyat tot i seguien a l'èlit.
Que el Barça té una filosofia de joc ofensiu però que ha d'intentar convèncer els jugadors per trobar un equilibri tenint en compte la seguretat. I tenint en compte que l'únic que pot deixar-se anar en un partit així és Ronaldinho.

Carlo Ancelotti a Sport explica que coneix perfectament les armes del Barça i que simplement s'han d'intentar anul·lar. Pel que fa a les deficiències explica que el l'equip de Barcelona pateix sense pilota tant com els altres i per tant el seu objectiu serà controlar el partit i jugar amb unes armes molt semblants a les del rival.

Entre els dos equips destaca la diferència de criteris entre els dos tècnics pel que fa al partit que es veurà: Rijkaard és bastant escèptic i no sap si serà un partit molt espectacular mentre que Ancelotti si que ho creu. També està bé fixar-se en que l'equip del Milan pensa molt més en el rival que el Barça, fet que es pot entendre com a negatiu.

La culpa indirecte [2]: La conseqüència

Si fa unes setmanes vam poder observar l'agreujament de la lesió de Messi degut a les ganes de seguir al camp per callar la boca de Mourinho i per tant s'entenia que aquest era responsable indirecte, ara s'ha produït un fet relacionat. En aquest cas, s'ha tornat a produir un agreujament de l'estat produït per les ganes del jugador de reaparèixer en un moment decisiu per l'equip. Potser encara és un fet provocat indirectament per aquelles declaracions de Mourinho èn què deia que l'argentí estava actuant, però ja en una mínima mesura.

S'ha d'entendre que hi ha hagut una mala gestió per part del jugador i dels serveis tècnics. Ja va existir un altra cop amb Ronaldinho com a protagonista quan aquest va anar a jugar amb la selecció tot i que no estava correcte. Va ser una lliçó pel brasileny i esperem que també ho sigui aquesta per Leo Messi.

Si els dos cracks van patir el problema d'haver estat un temps sense jugar per problemes legals, també coincideixen en tenir uns mals partits en què estan privats de jugar per mala gestió en les lesions. La raça humana és així, cauen una i altra vegada en els mateixos errors, i el màxim problema són les conseqüències que provoca. Si l'altra cop provocava que l'argentí no pogués disputar els quarts amb el Benfica ara fan que no pugui jugar cap dels partits contra el Milan en una eliminatòria tan important.

Protagonistes de l'accés a Semis

Poker d'ases

No passa res...